Napoleó

Napoleó BonaparteMilitar i home d'estat francés. Nascut amb el nom de Napoleone Bonaparte a Ajaccio, Còrsega, el (15 d'agost del 1769, un any després de la compra de l'illa per part de França a la República de Gènova, i mort el 5 de maig de 1821, a l'illa de Santa Elena.

Fou general de l'exèrcit durant la Revolució francesa, dirigent de França com a Primer Cònsol de la Primera República Francesa (11 de novembre de 1799-18 de maig de 1804), i Emperador dels Francesos, amb el nom de Napoleó I del Primer Imperi Francès, (18 de maig de 1804-6 d'abril de 1814), i posteriorment i de forma breu des del 20 de març al 22 de juny de 1815. Va ser també Rei d'Itàlia, Mediador de la Confederació Suïssa i Protector de la Confederació del Rin.

Va començar a destacar arran de la Revolució Francesa, on va comandar diverses i exitoses campanyes contra la Primera Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVII al XIX), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. Va nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la seva família i amics.

La desastrosa invasió de Rússia l'any 1812 va marcar el punt d'inflexió. Després d'aquesta desfeta i de la derrota a la Batalla de Leipzig, a l'octubre de 1813, la Sisena Coalició va envair França, forçant a Napoleó a abdicar a l'abril de 1814. Es va exiliar a l'illa d'Elba. Poc temps després, va retornar al poder en un episodi conegut com els Cent dies, però va tornar a ser derrotat -definitivament- a la Batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Elena, a l'Atlàntic sud, sota supervisió britànica.

Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny militar, però va destacar per fer servir les millors i variades tàctiques. Aquest fet unit a la reforma i modernització de l'Exèrcit francès, el va dur a les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans comandaments de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat per l'establiment del Codi Napoleònic, encara present en l'esperit (burocràcia, etc) del modern estat francès.

Taula de continguts [amaga]
1 Les primeres campanyes
2 La França napoleònica
3 Les guerres de conquesta
4 L'Europa napoleònica
5 La caiguda de Napoleó
6 Enllaços externs



[edita] Les primeres campanyes
Napoleó va ser nomenat comandant de l'exèrcit francés a Itàlia l'any 1796. Va derrotar successivament quatre generals austríacs, les tropes dels quals eren superiors en nombre, i va obligar a Àustria i els seus aliats a firmar la pau. El Tractat de Campoformio estipulava que França podia conservar els territoris conquistats, en què Bonaparte va fundar, el 1797, la República Cisalpina (Venècia), la República Lígur (Gènova) i la República Transalpina (Llombardia), i va enfortir la seua posició a França enviant al tresor milions de francs.

El 1798 va dirigir una expedició a Egipte, que es trobava sota domini de l'Imperi Otomà, per tallar la ruta britànica cap a l'Índia. Encara que va conquerir aquest país, la seua flota va ser destruïda per l'almirall britànic Horatio Nelson a la batalla del Nil, i el militar francès va quedar aïllat al nord d'Àfrica. Bonaparte no es va desanimar davant d'aquest contratemps i es va dedicar a la reforma de l'administració i legislació egípcies: la servitud i el feudalisme van ser abolits i els drets bàsics dels ciutadans garantits. Els erudits francesos que l'havien acompanyat en el viatge van començar a estudiar la història de l'antic Egipte i a realitzar diverses excavacions arqueològiques. No va aconseguir conquerir Síria el 1799, però va aconseguir una victòria indiscutible sobre els otomans a Abukir. Mentrestant, França feia front a una nova situació internacional: l'Arxiducat d'Àustria, Rússia, el Regne de Nàpols i Portugal s'havien aliat amb Gran Bretanya, configurant la Segona Coalició.


[edita] La França napoleònica
Napoleó va decidir abandonar el seu exèrcit i tornar a França per a salvar el país atesa la crisi del Directori. Quan va arribar a París es va unir a una conspiració contra el govern. Bonaparte i els seus companys van prendre el poder durant el cop d'Estat del 9-10 de novembre de 1799 (18-19 de brumari segons el calendari revolucionari) i van establir un nou règim, el Consolat. Segons la constitució de l'any VIII, Napoleó, que havia estat nomenat primer cònsol, disposava de poders quasi dictatorials. La Constitució de l'any X, per ell dictada el 1802, va atorgar caràcter vitalici al seu consolat i, finalment, ell mateix es va proclamar emperador el 1804. Durant aquest anys va retallar molt les llibertats i organitzar un ferri estat policial mercè una efectiva policia secreta dirigida per Joseph Fouché.

L'electorat va mostrar el seu recolzament absolut a cada una d'aquestes reformes. Bonaparte va creuar els Alps amb un exèrcit el 1800 i va derrotar els austríacs en la batalla de Marengo, amb la qual cosa el seu poder va quedar reafirmat. Va entaular negociacions per a restablir la pau a Europa i aconseguir que el Rin fos reconegut com la frontera oriental de França. Així mateix, va firmar el Concordat de 1801 amb el Papa Pius VII, que va calmar els ànims a l'interior del país en posar fi a l'enfrontament amb l'Església catòlica, originat des de l'inici de la Revolució. Quant a la política interior, Napoleó va reorganitzar l'administració, va simplificar el sistema judicial i va sotmetre a totes les escoles a un control centralitzat. La legislació civil francesa va quedar tipificada al Codi de Napoleó i en altres sis codis que garantien els drets i llibertats assolits durant el període revolucionari, inclosa la igualtat davant de la llei i la llibertat de culte.


[edita] Les guerres de conquesta
Article principal: Guerres napoleòniques

Napoleó retratat per Jacques-Louis David el 1801. Les inscripcions de les lloses del terra a l'esquerra del quadre el comparen amb Carlemany i Anníbal.
El Primer Imperi Francès en negreta i els seus estats satèl·lit (1811)Gran Bretanya, irritada per l'hostilitat de les accions de Napoleó, va reprendre la guerra naval amb França a l'abril de 1803. Dos anys després, Rússia i l'Arxiducat d'Àustria es van unir a Gran Bretanya en la Tercera Coalició. Napoleó va descartar el seu pla d'envair Anglaterra i va dirigir els seus exèrcits contra les forces austro-russes, a les que va derrotar a la batalla d'Austerlitz, el 2 de desembre de 1805. Va conquerir el regne de Nàpols el 1806 i va nomenar rei el seu germà major, Josep; es va titular rei d'Itàlia (1805), va desintegrar les antigues Províncies Unides (hui Països Baixos), que en 1795 havia constituït com República de Batàvia, i va fundar el regne d'Holanda, al front del qual va situar el seu germà Lluís, i va establir la Confederació del Rin (que agrupava a la majoria dels estats alemanys) que va quedar davall la seua protecció. Va ser llavors quan Prússia i Rússia van forjar una nova aliança i van atacar a la confederació. Napoleó va aniquilar l'exèrcit prussià a la batalla de Jena i la batalla d'Auerstedt (1806) i al rus en la batalla de Friedland. A Tilsit (juliol de 1807), va establir un acord amb el tsar Alexandre I pel qual es reduïa enormement el territori de Prússia (vegeu Tractats de Tilsit); també va incorporar nous estats a l'Imperi: el regne de Westfàlia, governat pel seu germà Gerònim, i el Ducat de Varsòvia, entre altres.

Durant aquest temps Bonaparte havia imposat el Sistema Continental en Europa, que consistia en un bloqueig sobre les mercaderies britàniques amb el propòsit d'arruïnar el poderós comerç de Gran Bretanya. Va conquerir Portugal en 1807 i en 1808 va nomenar el seu germà Josep rei de Espanya, després d'aconseguir l'abdicació de Ferran VII a Baiona i envair el país, deixant Nàpols com a recompensa per al seu cunyat, Joachim Murat. L'arribada a Espanya de Josep Bonaparte va recruar la guerra d'Independència espanyola. Napoleó es va traslladar a Espanya durant un temps i va aconseguir diverses victòries, però la lluita es va reprendre després de la seua partida, prolongant-se durant cinc anys la guerra entre les tropes franceses i les espanyoles (recolzades per Gran Bretanya), tenint un paper fonamental la lluita de guerrilles. Aquest conflicte va suposar un gran desgast humà (s'ha estimat en 300.000 baixes) i econòmic per a França que va contribuir al debilitament final de l'Imperi napoleònic.

Bonaparte va vèncer els austríacs a la batalla de Wagram en 1809, va convertir els territoris conquerits en les Províncies Il·líries (en l'actualitat part d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro) i va conquistar els Estats Pontificis. Després de repudiar a Josefina, va contraure matrimoni el 1810 amb Maria Lluisa, arxiduquessa d'Àustria i filla de l'emperador Francesc I d'Àustria, pertanyent a la casa d'Habsburg. Amb aquest enllaç vinculava la seua dinastia a la més antiga de la cases reals d'Europa, amb l'esperança que el seu fill, nascut en 1811 i al que va atorgar el títol de rei de Roma com a hereu de l'Imperi, fóra millor acceptat pels monarques regnants. L'Imperi va aconseguir la seua màxima amplitud en 1810 amb la incorporació de Bremen, Lübeck i altres territoris del nord de Alemanya, així com amb el regne d'Holanda, després d'obligar a abdicar al seu germà Lluís I Bonaparte.


[edita] L'Europa napoleònica
El Codi Napoleònic es va implantar en tots els Estats creats per l'Emperador. Es van abolir el feudalisme i la servitud i es va establir la llibertat de culte (excepte a Espanya). Li va ser atorgada a cada Estat una constitució en què es concedia el sufragi universal masculí i una declaració de drets i la creació d'un parlament; va ser instaurat el sistema administratiu i judicial francès; les escoles van quedar supeditades a una administració centralitzada i es va ampliar el sistema educatiu lliure de manera que qualsevol ciutadà podria accedir a l'ensenyament secundari sense que es tingués en compte la seua classe social o religió. Cada Estat disposava d'una acadèmia o institut destinat a la promoció de les arts i les ciències, alhora que es finançava el treball dels investigadors, principalment el dels científics. La creació de governs constitucionals va continuar sent només una promesa, però el progrés i eficàcia de la gestió van ser un èxit real.

Per a Amèrica Llatina, la figura de Napoleó Bonaparte és fonamental. La seua intervenció en Espanya, les abdicacions de Carles IV i Ferran VII, l'entrega del tron espanyol al seu germà Josep, que va regnar a Espanya i les Índies amb el títol de Josep I; la promulgació de la Constitució de Baiona de 1808, que reconeixia l'autonomia de les províncies americanes del domini espanyol; les seues pretensions de regnar sobre aquells immensos territoris, els habitants dels quals mai van voler acceptar els plans i designis de l'emperador, són elements bàsics per a entendre els moviments d'emancipació i les guerres hispanoamericanes per la seua independència.


[edita] La caiguda de Napoleó

La tomba de Napoleó a ParísL'aliança de Bonaparte amb el tsar Alexandre I va quedar anul·lada el 1812 i Napoleó va mamprendre una campanya contra Rússia que va acabar amb la tràgica retirada de Moscou. Després d'aquest fracàs, tota Europa es va unir per a combatre'l i, encara que va lluitar amb mestria, la superioritat dels seus enemics va impossibilitar la seua victòria. Els seus menescals es van negar a continuar combatent a l'abril de 1814. En ser rebutjada la seua proposta de renunciar als seus drets en favor del seu fill, va haver d'abdicar, permetent-li conservar el títol d'emperador i atorgant-se-li el govern de la illa d'Elba.

L'1 de novembre de 1814 s'inicia el Congrés de Viena. Maria Lluïsa i el seu fill van quedar sota la custòdia del pare d'aquesta, l'emperador d'Àustria Francesc I, i Napoleó no va tornar a veure'ls mai, malgrat la seua dramàtica reaparició. Va escapar d'Elba al març de 1815, va arribar a França i va anar a París després que se li unissin les tropes enviades per a capturar-lo, iniciant-se el període denominat dels Cent Dies. Establert a la capital, va promulgar una nova Constitució més democràtica i els veterans de les anteriors campanyes van acudir a la seua crida, començant novament l'enfrontament contra els aliats.

El resultat va ser la campanya de Bèlgica, que va concloure amb la derrota a la batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815. A París les multituds li imploraven que continués la lluita, però els polítics li van retirar el seu suport, per la qual cosa va abdicar en favor del seu fill, Napoleó II. Va anar a Rochefort on va capitular davant del capità del vaixell britànic Bellerophon. Va ser reclòs llavors en Santa Hel·lena, una illa al sud de l'Oceà Atlàntic. Va romandre allí fins que va morir el 5 de maig de 1821.

La revolució francesa

La Revolució Francesa (1789-1799) va significar l'enderrocament de l'Antic Règim dominat per la monarquia absoluta i l'aristocràcia feudal i la implantació del liberalisme dominat per la burgesia.En el decurs de deu anys de revolució, França va experimentar profundes transformacions a tots els nivells. A nivell polític, la monarquia absoluta va deixar pas a una monarquia constitucional, i aquesta a una república liberal de caire moderat, llevat del parèntesi radical del govern jacobí. A nivell socioeconòmic, i impulsat pel canvi polític, França va iniciar el camí cap a la industrialització moderna i l'establiment de la societat burgesa.
En la revolució francesa podem distingir tres grans etapes:
1) La Monarquia constitucional (1789-1792). En separar-se dels Estats Generals els representants del Tercer Estat i alguns dels representants dels altres dos, es constituí l'Assemblea Nacional que transformarà França en una monarquia constitucional, amb sobirania nacional, divisió de poders i sufragi censatari. Se suprimiren tots els vestigis del sistema feudal i es promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (agost de 1789). Paral.lelament als seus inicis es produí una revolta popular en el camp i a París (presa de la Bastilla). L'Assemblea Constituent aprovà la primera constitució de la revolució el 1791.
2) La Convenció Republicana (1792-1794). La persistència dels problemes econòmics i socials, juntament amb l'oposició de la noblesa i del rei, motivaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una República, l'assemblea de la qual era la Convenció. El rei Lluís XVI fou jutjat, condemnat i executat. En un primer període la República estigué a mans dels girondins (Convenció Girondina). Després accediren al poder els jacobins, grup radical que instaurà una dictadura de caire popular, presidida per Robespierre.
3) El Directori (1795-1799). Tot i mantenir-se la República, una nova Constitució (la tercera) venia a consolidar una reacció moderada contra el terror implantat al final de l'anterior etapa i tornava el poder a la burgesia. Hagué de mantenir-se enfront de les tendències monàrquiques i l'esquerra jacobina. Precisament la por a un nou triomf d'aquests darrers promou un cop d'Estat (1799) que porta Napoleó al poder i posa fi al procés revolucionari.
Des de 1799 i fins 1815, Napoleó regirà els destins de França, primer com a cònsol i després com a emperador, en aconseguir fer-se amo de bona part d'Europa.
Període
Any
Data
Esdeveniments
AssembleaNacionalConstituent(1789-1791)
1789
17 juny
Constitució de l'Assemblea Nacional.
1-15 juliol
Moviments camperols.
14 juliol
Sublevació del poble de París: presa de la Bastilla, fortalesa-presó.
4 agost
Abolició del feudalisme.
6 agost
Lluís XVI, a París.
26 agost
Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
2 novbre.
Nacionalització dels béns de l'Església.
1790
14 juliol
Federació de la Guàrdia Nacional.
24 agost
Constitució civil del clergat.
1791
20 juny
Lluís XVI fuig de París i és capturat a Varennes-en-Argome.
30 setbre.
Constitució de 1791.
AssembleaLegislativa(1791-1792)
1792
20 abril
Guerra contra Àustria (que aviat esdevé guerra europea).
10 agost
Caiguda de Lluís XVI.
ConvencióNacional(1792-1795)
1792
22 setbre.
Proclamació de la República i instauració del nou calendari.
1793
21 gener
Execució de Lluís XVI.
març
Revolta camperola de La Vendée.
2 juny
Els muntanyesos al poder.
juny
Constitució de 1793.
10 setbre.
Proclamació del govern revolucionari d'excepció.
17 setbre.
Detencions en massa de sospitosos.
29 setbre.
"Màximum general" de preus i salaris.
1794
març-abril
Execució de dirigents radicals i moderats.
27 juliol
Caiguda de Robespierre.
1795
9 febrer
Pau amb Prússia.
1 abril
Annexió de Bèlgica.
abril-maig
Revoltes dels sans-culottes a París.
16 maig
Pau amb els Països Baixos.
22 juliol
Pau amb Espanya.
17 agost
Constitució de 1795.
5 octubre
Insurrecció reialista a París.
Directori(1795-1799)
1796
10 maig
Detenció de Babeuf i els Iguals.
10 octubre
Pau amb Nàpols.
1797
19 febrer
Pau amb el papat.
5 abril
Pau amb el Piemont.
18 abril
Armistici amb Àustria i fi de la guerra europea.
3-4 setbre.
Detenció dels conspiradors reialistes.
18 octubre
Tractat de pau de Campo Formio.
1798
11 maig
Cop d'estat contra els jacobins.
1 juliol
Campanya d'Egipte. Reinici de la guerra a Europa.
5 setbre.
Establiment definitiu del servei militar obligatori i universal.
1799
19 juny
Cop d'estat: els jacobins al poder.
9 novbre.
Cop d'estat de Napoleó: inici del Consolat.

1774
Lluís XVI, rei de França.
1776
Destitució de Turgot com a ministre d'Hisenda. És substituït per Necker (fins 1781).
1787
Assemblea dels Notables per a intentar solucionar la crisi financera. El Parlament de París exigeix la convocatòria dels Estats Generals.
1788-1789
Revolta dels privilegiats.
1788
Avalots populars a Dijon, Pau, Grenoble i Rennes (maig-juny). Necker, de nou ministre d'Hisenda.
1789
Convocatòria dels Estats Generals (24 gener). Redacció dels Cahiers de Doléances (febrer-abril). Obertura a Versalles dels Estats Generals (5 maig). El Tercer Estat es constitueix en Assemblea Nacional (17 juny). Jurament del Jeu de Paume (20 juny). Assemblea Nacional Constituent (9 juliol).
1789-1791
L'Assemblea Constituent.
1789
Presa de la Bastilla (14 juliol). Comença la Gran Por (20 juliol). Abolició del règim feudal (4 agost). Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (26 agost). Marxa a Versalles: el rei és obligat a signar els decrets d'agost i a fixar la seva residència a París (5 octubre); trasllat forçat del rei i la Cort a París (5-6 octubre). Fundació del Club dels Jacobins. Nacionalització dels béns eclesiàstics (2 novembre). Emissió dels assignats (14 desembre).
1790
Abolició de la noblesa (19 juny). Constitució Civil del Clergat: els eclesiàstics es converteixen en funcionaris de l'Estat (12 juliol).
1791
Llei Le Chapelier: prohibició de les vagues i associacions de treballadors (14 juny). Intent de fugida del rei i la seva família: es reconegut i retingut a Varennes (20-21 juny). Concentració popular a París (es demana el destronament del rei) i repressió militar (Lafayette): les tropes disparen (matança del Camp de Mart) (17 juliol). Proclamació de la Constitució, que estableix la Monarquia parlamentària (3 setembre). Es reuneix l'Assemblea Legislativa (octubre). El rei accepta la Constitució (14 desembre). Fundació dels primers clubs polítics de dones. Publicació de la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, d'Olympe de Gouges.
1791-1792
L'Assemblea Legislativa.
1792
França declara la guerra a Àustria (20 abril). La Guàrdia Nacional protegeix París (juny). Manifest del duc de Brunswick (25 juliol). Assalt al palau de les Tulleries: formació de la Comuna de París i destitució (empresonament) del rei (10 agost). Victòria francesa a Valmy (20 setembre).
1792-1793
La Convenció Girondina.
1793
Proclamació de la República Francesa (22 setembre).Comença el nou calendari republicà (22 setembre).Lluís XVI és executat (21 gener). França declara la guerra a Anglaterra i als Països Baixos (1 febrer). Revolta de la Vendeé (març). Creació del Tribunal Revolucionari (març). Creació del Comitè de Salvació Pública (6 abril).
1793-1794
La Convenció Jacobina.
1793
Aixecament dels sans-culottes. Govern jacobí (31 maig-2 juny). Detenció dels girondins (2 juny). Proclamació de la Constitució republicana de l'any I (24 juny). Marat és assassinat (13 juliol). Servei militar obligatori (23 agost). Llei del Màximum General (29 setembre). Començament d'El Terror (10 octubre).
1794
Hébert i altres radicals són executats (24 març). Danton i altres moderats són executats (5 abril). Últims esclats populars revolucionaris, durament reprimits (maig-juny). Victòria decisiva de les tropes republicanes a Fleurus (Bèlgica) sobre Àustria (26 juny). 9 de Termidor: caiguda i execució de Robespierre, Saint-Just i 20 dels seus partidaris (27 juliol).
1794-1795
La Convenció Termidoriana.
1794
Abolició del Màximum General (24 desembre).
1795
Cessament de l'emissió d'assignats (19 febrer). Fracassa una sublevació sans-culotte (12 de Germinal) (1 abril). Supressió del Tribunal Revolucionari (31 maig). Proclamació de la Constitució de l'any III (22 agost). Fracassa un aixecament reialista (13 de Vendimiari) (5 octubre).
1795-1799
El Directori.
1795
Es forma el primer Directori (31 octubre).
1796
Conjura dels Iguals. Babeuf i els Iguals són detinguts (10 maig).
1797
Execució de Babeuf (27 maig). Fallida de l'Estat. Cop d'Estat d'alguns directors, recolzats per Napoleó Bonaparte (18 de Fructidor) (4 setembre).
1798
Napoleó Bonaparte comença l'expedició a Egipte (19 maig). Victòria de Bonaparte a les Piràmides. Derrota de la flota francesa a Abu Qir enfront dels britànics (1 agost).
1799
Napoleó Bonaparte torna a França (9 octubre). 18 de Brumari: Cop d'Estat de Napoleó Bonaparte (9 novembre). Final de la revolució. Constitució de l'any VIII. Napoleó, Primer Cònsol.

Qui era Bernini?

Orígens

Bernini va néixer a Nàpols, ciutat en la qual el seu pare Pietro, toscà, treballava com escultor. AL poc temps es va traslladar a Calabria juntament amb la seva dona, la napolitana Angelica Galante. En 1605 regressen a Roma i Pietro obté la protecció del cardenal Scipione Caffarelli-Borghese i l'ocasió de mostrar el precoç talent del seu fill. La Roma d'inicis del segle XVII era una ciutat d'un fervor artístic excepcional, nou i revolucionari, que acollia artistes de tota Europa, en una contínua confrontació d'idees i experiències artístiques. En aquest ambient sorgeixen mestres menjo Caravaggio, Annibale Carracci o Pedro Pablo Rubens, que van obrir la senda del barroc.

Aprenentatge

Pietro, el primer mestre del fill, era un escultor manierista de cert talent, i la seva influència es notaria en les primeres obres de Gian Lorenzo. AL seu costat el jove Bernini aprendria l'organització d'un taller col·lectiu (en el futur dirigirà molts) i la fusió interna d'un projecte arquitectònic amb la iconografia, l'escultura i la pintura. Pietro Bernini, regressat a Roma en 1605 per a treballar en les obres de Pablo V. Va realitzar, entre unes altres, el relleu de L'Assumpció de la Verge en el baptisterio de la basílica de Santa María la Major. També va participar en la construcció de la Capella Paulina, projectada per Flaminio Ponzio para albergar la tomba dels papes Pablo V i Clemente VIII.

Primeres obres

Les obres de Bernini van revelar ja des d'un principi el seu enorme talent. En la seva primera fase estilística, Bernini demostra un interès i un respecte absolut per l'escultura hel·lenística, en obres que imitaven a la perfecció l'estil antic. Són d'aquest període l'Àngel amb el drac i el Fauno che scherza amb gli Amorini. En canvi, obres creades en solitari per Gian Lorenzo són La Cabra Amaltea en 1615, i els dos bustoretratos del Santoni i de Giovani Vigevano para sendes esglésies.